AUGMENTS SALARIALS (o el nostre empobriment)
Parlem d’augments salarials. O millor dit, del que ens volen vendre com a augments.
Aquest mes de gener s’actualitzaran les nòmines amb un 2,5% corresponent al 2025 i un 1,5% del 2026. A la mesa de negociació del SISCAT s’ha acordat que els endarreriments es pagaran abans del 28 de febrer. Però més enllà de quan pagaran els endarreriments o quan actualitzaran les nòmines, el que realment importa és què signifiquen aquests augments.
De cara al 2026, està previst afegir-hi una variable del 0,5% vinculada a l’IPC
(ja veurem si s’aplica o no).
Pel 2027, un 4,5% —oh, sorpresa— any d’eleccions al Congrés.
I pel 2028, un altre generosíssim 2%.
A finals de l’any passat es va signar un acord estatal entre el govern, les patronals i els sindicats majoritaris (CCOO, UGT i CSIF) per a la pujada salarial dels treballadors públics, uns salaris retallats i congelats durant anys. Però si mirem la cronologia amb una mica d’honestedat, aquests acords, any rere any, no han fet res més que consolidar la pèrdua de poder adquisitiu.
Aquesta vegada no és cap excepció.
Des del 2008, quan van començar les retallades al conveni SISCAT, arrosseguem una pèrdua de poder adquisitiu superior al 20%. L’acord assolit el 2025 no només no recupera ni una mínima part del que hem perdut, sinó que ni tan sols garanteix que no continuem empobrint-nos.
La claudicació dels sindicats majoritaris a l’hora de signar aquests acords només s’entén si tenim en compte els interessos que hi ha al darrere. És coneguda la gran quantitat de diners que reben en forma de subvencions, estudis, formació i estructures permanents. Això explica per què signen acords sense plantar batalla, sense mobilització i sense pressió real.
De què ens serveixen uns sindicats majoritaris que no treuen la gent al carrer?
Per què no convoquen tots els treballadors públics per reclamar el que ens han anat robant durant gairebé dues dècades?
El que veiem, en canvi, és com es pengen medalles per engrunes, mentre promouen la divisió entre categories professionals, signant convenis amb millores minses, desiguals i injustes, on els més perjudicats —com sempre— són les categories més baixes.
Sindicats absorbits per un sistema que ha creat incentius estructurals perquè prioritzin l’acord i la pau institucional per sobre de la millora real de drets. Allò de “ande yo caliente”. Un sistema classista i uns sindicats que li segueixen el joc. Els jocs de la fam, però amb bata i nòmina.
Des de la FTC-IAC ho tenim clar:
No es poden signar acords que no recuperin poder adquisitiu.
No es poden signar convenis sense millores reals i equitatives per a totes les categories.
La força, ahir, avui i sempre, neix de la mobilització dels treballadors.
Les grans victòries de la classe treballadora no s’han guanyat mai als despatxos, sinó al carrer.
Hi ha qui sembla que ho ha oblidat. Nosaltres, no.